les cistelles de l'autopista

Quin nen podia resistir-se a llançar un grapat de monedes d'en Franco a la cistella de l'autopista, esperar uns segons escoltant com eren empassades per la goluda cobradora i contemplar amb satisfacció la barrera obrint-se? Eren petites incursions al món dels grans que ens produïen una íntima satisfacció; especialment quan n'havíem sortit i tornàvem a ser petits.

Crisol

la botiga de joguines Tic-tac

el vips

els drugstores no acaben de funcionar a Barcelona. Serà que la nostra vida segueix essent si fa no fa tan burgesa i poc novaiorquesa com sempre. Ja ens agradaria ser diferents, ja, però no en sabem més.

La Vanguardia de tota la vida

el paper de l'elefant

els que hem viscut la prehistòria del paper higiènic hem sotmès el nostre cul a proves que avui gairebé tots els culs rebutjarien indignats. Parlo dels trossos de paper de diari de benzineres i bars, de fulls de paper de bloc i també del (d'altra banda magnífic pel seu disseny gràfic) paper de l'elefant entre altres improvisacions.; parlo també de l'absència de tot paper, normativa als vagons de la Renfe i freqüent en tants altres llocs. Fa pensar que l'eco de la posguerra pogués arribar tant i tant enllà i que de fet encara duri en frases com llençar menjar és pecat.

els frigo cilíndrics

diuen que escrivim els llibres per transmetre el nostre temps a les generacions futures. però la veritat és que hi ha moltes coses que només es poden transmetre a qui ja les ha viscut. coses que en la següent generació es reencarnaran en altres. paquets d'emocions, còctels molotov de plaers que tindran una nova aparença però el mateix efecte. un d'aquests còctels, gairebé tan poderós en el record com a la boca, eren els polos frigo de llimona o taronja model cilíndric. la seva grandesa no venia del seu gust, sinó de la combinació d'aquest i una textura mai més trobada; una textura, cal afegir, perfecte (i canviant, metamòrfica) en tots els seus estadis de fusió i licuat, de manera que el plaer de menjar-se un frigo es perllongava mentre permaneixia a la boca, extingint-se només gola enllà.

els confessionaris

concebuts com a càmeres de tortura, dissenyats com aquells cotxes que donen falsa seguretat a qui els condueix i predisposen a qui els admira a rendir-se als seus peus, pilotats per sàdics de diferents calibres, s'emparaven en la foscor feta d'ombres de l'escenografia cristiana clàssica: el revers de les cases del fidels: llum per foscor, casolà per templesc, blabla per silenci, calor per fred, plaer per pecat.

el bar de la collada de tosses

els trens de la renfe

arribar tard era la norma en l'època daurada de la renfe, quan els revisors eren també guardians de la moral i els vàters dels trens donaven directament a la via, que corria per sota el forat a una velocitat que semblava ràpida però no ho era. el temps ha fet clàssics aquells bitllets de cartró cosins germans de les entrades dels cinemes i segurament malcopiats dels francesos, com tantes coses aleshores.

el tramvia de Vic

les naus de la Damm

com dinosaures alçant-se damunt dels centpeus de les seves columnes sense parets, com balenes varades eternament, com garatges de zeppelins que mai tornaran o naus extraterrestres vingudes a escampar l'alcohol a la terra de cara a una imminent invasió. En tot cas, els seus ventres immensos eren farcits de milers de caixes vermelles, de milions d'ampolles vermelles de cervesa Damm aplegades en diabòlica pregària en aquell temple industrial al que un arquitecte místic havia donat l'aire solemne de les catedrals, l'elegància d'una volta de mitja circumferència d'enormes proporcions.

Com una sagrada família desterrada de la ciutat, les seves sines voluptuoses --que els nens seguiem amb la vista imantats els ulls per un innocent desig-- anunciaven als vianants provinents dels pobles la imminència i la magnitud de la metròpoli.

Les naus dels magatzems de les cerveses Damm a Parets del Vallès fa ja molts anys que van perdre la seva poderosa personalitat.

l'oca

Ho tenia tot per ser un gran clàssic de Barcelona, i de fet ho ha estat aquests últims anys. Difunts tots els grans bars de Plaça Catalunya i el Passeig de Gràcia, l'Oca havia sabut crear un estil. Com pot ser que l'hotel de luxe que va comprar l'edifici no sabés adonar-se'n? Els empresaris d'avui ja no tenen nas, ni ofici, i amb xifres milionaries diuen que compren coses quan de fet les maten.

la capelleta mòbil

hi havia un temps en que l'església aplicava estratègies de fidelització i activació de corrent sanguini més avançades que les més avançades empreses punteres d'avui. Les capelletes que sortien de cada parròquia per visitar en processó les cases dels fidels en són un bon exemple. Cada casa havia d'acollir la capella (equipada amb llum pròpia i guardiola també pròpia, nansa de transport, vidre museificador i porta transformable en retaule) durant uns dies, acompanyant-la després fins a la propera etapa del periple. Les funcions de l'enginy són tantes que ratlla el miracle: recorda el diumenge i les obligacions inherents, reforça llaços amb la parròquia i entre els fidels, educa els nens, iguala les diferències socials, introdueix el temple a les cases, recapta fons, recupera xaiets esbarriats, ...

la cova del drac

cap sa sal

llibreria Happy Books Provença

va ser una pèrdua irreparable que obrissin un restaurant poc amigable on hi havia hagut un espai tan barceloní com únic a la ciutat. Happy Books Provença aprofitava que el seu local tenia accés al pati interior de l'illa per arreglar un petit jardí amb taules i servei de cafeteria que segur que Cerdà hauria aprovat; a l'altra banda del jardí, a més, la llibreria continuava en una última sala especialment encisadora. Avui, no hi ha cap espai així a Barcelona.

Happy Books era al carrer Provença, 286 08008 Barcelona

la llibreria Look

el nom de la Look la definia perfectament. Passa poc això, amb els noms de les coses. Els de les persones, per exemple, que són de les coses complexes amb les que en les hem d'heure, no ens diuen res. Joana, Sebastià, Lluís, Mercè, Andreu, poden ser uns fills de puta o unes bellíssimes persones, guapíssims o molt lletjos, dolços o salats. Look, en canvi, era modern aleshores, i literalment volia dir mirar en un temps en què les llibreries només podies associar-les amb el verb llegir. Els llibres que hi venien eren per llegir, i generalment en pèssimes condicions: lletra petita, mal paper, cap disseny. La Look va representar un gran canvi, una gran apertura a d'altres llibres, a lectures diferents a la del nou testament. A la Look et podies passar hores mirant sense llegir ni una ratlla. A la secció de fotografia, a la de disseny gràfic o arquitectura, a la de viatges o cinema. Gràcies doncs a la Look i a aquells pioners que ves a saber on paren.

la llibreria del motor

aquesta és d'aquelles llibreries que potser no hi vas gaire sovint, però que t'agrada pensar que hi són per si mai has d'anar-hi. Tristament, massa gent devia pensar això mateix perquè des de fa uns mesos la llibreria del motor ja no hi és. Les llibreries tan especialitzades tenen una força especial que es dilueix en una gran llibreria on hi ha de tot. Aquí, a la del motor, per exemple, es concentrava molta gent afí en molts pocs metres quadrats. I això sempre es tradueix en alguna cosa.

El terrat de l'aeroport

als anys 70 l'aeroport de Barcelona no era molt diferent dels aeroports dels països del tercer món: una pista i un edifici. Però a l'Aeroport del Prat hi havia un element genuïnament occidental -o potser meridional: el terrat, des del qual es podia seguir l'anar i venir d'aquells transatlàntics aeris. Encara més genuí era el públic que freqüentava aquest terrat: burgesos, i sobretot aspirants a ser-ho, ben aviat van incloure l'aeroport entre els seus llocs d'esbarjo dominical preferits. Està clar que aquell era un espectacle de gran altura... i per cap preu! De fet, avui, el plaer de mirar avions està vedat fins i tot als milionaris, i els aeroports s'han convertit en gàbies d'alta seguretat on l'encant només és accessible prèvia presentació de la targeta d'embarcament a les botigues duty free.

a l'Aeroport del Prat original el mural d'en Miró era capaç d'encendre les més abrandades discussions populars en una Catalunya acabada de despertar pel petó de la modernitat. Al fons, a mà dreta, una escala duia al terrat llegendari.

L'estanc d'Aribau Mallorca

Les coses menudes sempre tenen encant, també les botigues, i concretament aquest estanc de l'eixample situat just al mig d'un dels dos angles d’un xamfrà de Cerdà. Només una falca comercial; un petit triangle organitzadíssim amb el magatzem del tabac damunt del minúscul sostre. Una enginyosa escala plegable permetia anar reposant existències i el mostrador era articulat com els dels bars. Semblava una petita nau espacial, i segur que haurien agraït una mica d'ingravidesa per tal d'aprofitar tot l'espai vertical, malaguanyat.

Al xamfrà aribau mallorca muntanya llobregat hi havia un estanc del tamany d'un segell.

L'hemeroteca de La Vanguardia

Parlaré de l'hemeroteca, que és el que conec millor, però La Vanguardia tota hauria d'haver-se conservat en un gran pot de formol. Tenim museus (no cal dir noms) molt més buits, inútils, copiats, ignorats, polítics, ridículs. La Vanguardia, en canvi, és una realitat plena al voltant de la qual es podria haver fet un museu real. Només la seva porta giratòria i el mostrador de recepció ja eren com un decorat de pel.lícula. Però anem fins al fons, passant per sales de club anglès amb sillons de pell on semblava no seure-hi mai ningú. L'hemeroteca tenia també l'aire de les biblioteques on sempre et fan callar. Els volums de diaris arrenglerats a les parets, al voltant d'una gran taula, només podien ser consultats sota la supervisió d'un conserge del tipus bigotut que actuava com el guardià d'unes essències venerabilíssimes.

És ben paradoxal que el paper, que ens sembla tan fràgil acabi resultant molt més durador i fiable que tants suports digitals moderníssims. Era per aquesta aparent fragilitat -i també per la mirada del conserge- que feia angúnia remenar aquells volums tamany taules de la llei.

L'hemeroteca de La Vanguardia era a Pelai, 28, a l'edifici ocupat pel diari durant 125 anys. Avui és un altre hotel.

el Balmoral

No és segur que es digués així, però en tot cas el nom li hauria fet justícia. Recordo molt vagament el Balmoral. El local tenia forma de tub ample, protegit dels ulls curiosos per unes translúcides cortines blanques estil Ritz fent opac el gran finestral de l'entrada. Els cambrers eren clàssics a més no poder, blancs impol.uts els vestits, profundament immersos en el seu paper com actors en plena representació, cecs i muts com criats romans. La seva era una elegància madrilenya, entre ministeri i Chicote. Al Balmoral, devia venir dels clients, l'ambient era com l'atmosfera abans de la tempesta, molt estava carregat d'una colònia massa cara i abundant.

El Balmoral, si és que es deia així, devia estar situat dins d'aquesta zona: Diagonal, muntanya, entre Passeig de Gràcia i Francesc Macià. Algú el recorda?

Leoni

de Leoni recordo sobretot la guia de botigues i restaurants que regalaven (devia ser als anys 80). Era de les primeres coses que es feien en aquesta línia i la veritat és que les adreces estaven bé.

el parc d'atraccions de montjuïc

(esperant cronista)

la carabel.la del port

l'arbre d'en Gaudí

gaudí tenia un nom que el definia, perquè semblava passar-s'ho bé amb tot. la seva manera de crear sembla més un joc que altra cosa. hi ha detalls en ell que semblen inventats pel guionista estereotipat d'una pel.lícula romàntica. però el més curiós és que són reals. com l'escala donant la volta a l'arbre de la cripta de la colònia güell. una reflexió escultòrica sobre el temps i la vida que s'ha completat quan l'arbre (no sé si per causes naturals) ha mort deixant un buit que el sobreviu.

urbana

no fa pas massa temps que vaig assistir, per casualitat, al moment precís de la mort d'Urbana. No va ser gens agradable. Sempre he sentit simpatia per aquestes botigues de troços de cases, com menuderies arquitectòniques: portes, rajoles, aixetes, llars de foc, espieres, banyeres, vàters, columnes, reixes, motllures de guix, i mil andròmines més decoren els magatzems d'aquestes curioses botigues. Però aquell dia tot era buit, quedaven quatre rampoines que encara s'enduia algun voltor del ram. Hi havia ciment en pols enverinant l'aire urbà.

Urbana havia estat a diferents llocs, l'últim, el carrer Sèneca.

quel fantastico lunedi

aquest era un fantastico restaurant situat davant de la botiga original de Pilma, al principi del carrer València. les seves pizzes van posar de moda allò de la pizza fina, fins llavors desconegut. també la pasta era recomenable. i el nom que, per més que fos tan simpàtic, no li va garantir la longevitat.

quel fantastico lunedi era al principi del carrer València, prop del Parc de l'Escorxador.

cercle Maldà

Tocs

llibreria cinc d'oros

(esperant cronista)

llibreria francesa

(esperant cronista)

la puñalada

(esperant cronista)

samoa

el samoa encara existeix, però no el samoa de què parlo jo, amb els lavabos a baix i una dona amb un platet, amb un telèfon de baquelita negra, fantàstic, equipat amb una finestreta per on podies veure com la màquina s'empassava les fitxes de telèfon de doble ranura i aires de pesseta futurista.

Samoa. Passeig de Gràcia, 101. Barcelona

lafuente francesc macià

hi ha locals que només se li posen bé a una botiga. El de Lafuente de Francesc Macià era un d'aquests. Quina llàstima veure'l avui desaprofitat allotjant una perfumeria que faria el fet igualment en qualsevol altra lloc. Lafuente era una botiga de tall clàssic amb molt d'estil. Una botiga com la d'Ibrahim però infinitament més pija. La seva entrada en punt rodó li donava encant i la pulcra col.locació de llaunes i altres menges atreia les mirades i les butxaques.

gales

gales era senyorial, més impressionant que entrar al despatx del Director d'un banc del Passeig de Gràcia o a la joieria Roca. Aquesta senyoria no entrava només pels ulls. Entrava pels peus, només de trepitjar aquelles moquetes gruixudes, profundes com un bosc; i per les orelles, així que els sorols del carrer quedaven eixugats com si els hagués xuclat una esponja quan aquell enorme porter tancava la porta.

Gales era al Passeig de Gràcia, 32, en el mateix local que ara ocupa Adolfo Domínguez.

sabateria torrens

zeleste

(esperant cronista)

Algú vol fer de cronista del desaparegut Zeleste?

Si algú sap on era exactament Zeleste i pot enviar una fotografia del que hi hagi ara en aquell local, li agrairé.

la pastisseria condado

Si les llàgrimes fossin dolces seria adient vessar-les en grans quantitats per aquesta pastisseria d'aspecte tradicional però qualitat extraordinària. Els seus gelats encara no han trobat ni tan sols imitador (la seva textura era ben bé única). Les seves croquetes, les truites, tot el mejar preparat era fantàstic. I, lamentablement, també aquella botigaria tan catalana en quantitat excessiva. Això no treu però que el seu adéu probablement no l'acabarem de païr mai.

La pastisseria Condado era a Mallorca / Enric Granados. Avui és un restaurant de cuina italiana sense atributs.

el Drugstore del Passeig de Gràcia

(esperant cronista)