divendres, 17 d’octubre del 2008

L'hemeroteca de La Vanguardia

Parlaré de l'hemeroteca, que és el que conec millor, però La Vanguardia tota hauria d'haver-se conservat en un gran pot de formol. Tenim museus (no cal dir noms) molt més buits, inútils, copiats, ignorats, polítics, ridículs. La Vanguardia, en canvi, és una realitat plena al voltant de la qual es podria haver fet un museu real. Només la seva porta giratòria i el mostrador de recepció ja eren com un decorat de pel.lícula. Però anem fins al fons, passant per sales de club anglès amb sillons de pell on semblava no seure-hi mai ningú. L'hemeroteca tenia també l'aire de les biblioteques on sempre et fan callar. Els volums de diaris arrenglerats a les parets, al voltant d'una gran taula, només podien ser consultats sota la supervisió d'un conserge del tipus bigotut que actuava com el guardià d'unes essències venerabilíssimes.

És ben paradoxal que el paper, que ens sembla tan fràgil acabi resultant molt més durador i fiable que tants suports digitals moderníssims. Era per aquesta aparent fragilitat -i també per la mirada del conserge- que feia angúnia remenar aquells volums tamany taules de la llei.

L'hemeroteca de La Vanguardia era a Pelai, 28, a l'edifici ocupat pel diari durant 125 anys. Avui és un altre hotel.