als anys 70 l'aeroport de Barcelona no era molt diferent dels aeroports dels països del tercer món: una pista i un edifici. Però a l'Aeroport del Prat hi havia un element genuïnament occidental -o potser meridional: el terrat, des del qual es podia seguir l'anar i venir d'aquells transatlàntics aeris. Encara més genuí era el públic que freqüentava aquest terrat: burgesos, i sobretot aspirants a ser-ho, ben aviat van incloure l'aeroport entre els seus llocs d'esbarjo dominical preferits. Està clar que aquell era un espectacle de gran altura... i per cap preu! De fet, avui, el plaer de mirar avions està vedat fins i tot als milionaris, i els aeroports s'han convertit en gàbies d'alta seguretat on l'encant només és accessible prèvia presentació de la targeta d'embarcament a les botigues duty free.
a l'Aeroport del Prat original el mural d'en Miró era capaç d'encendre les més abrandades discussions populars en una Catalunya acabada de despertar pel petó de la modernitat. Al fons, a mà dreta, una escala duia al terrat llegendari.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
recordo aquella terrassa, no era molt gran, pero el sorroll i el vent dels avions quan aixecaven el vol quasi et fregaven les orelles !
Publica un comentari a l'entrada